Aprendre a ser feliços

M’agradaria concloure aquest blog fent referència a un vídeo que vam veure a classe i que dóna tot una lliçó sobre la vida. En un col·legi japonès, el professor Toshiro Kanamori comença la primera classe del curs escrivint una frase en la pissarra, que serà la més important de tot el curs. Al contrari del que podríem pensar, no és cap fórmula matemàtica, ni cap principi físic, ni una norma d’ortografia. El que posa és: Ser feliç


I què cal per ser feliç? Doncs, segons el mestre japonès, pensar en els altres, i fer-ho de veritat. Per això, mana als seus alumnes redactar un seguit de cartes durant el curs, que expressen els seus sentiments més profunds per tal de compartir-los amb els altres. Aquests sentiments poden arribar a ser tant íntims i dolorosos com la mort d’un ser estimat. Quan això passa a un dels alumnes, al perdre la seva àvia, la resta calla i escolta. No diuen res, però en cada una de les seves cares si reflecteix la tristesa que comparteixen amb el seu company. Fins i tot una de les nenes esclata a plorar, confessant que a recordat la mort del seu pare, un secret que portava amagant feia anys.


Potser se’ns fa estrany que una societat com l’oriental mostri d’una forma tant oberta i sincera els seus sentiments, tot i que potser els equivocats som nosaltres, al pensar que els afers personals es limiten a l’àmbit privat. Recorrent a una entrada posterior, on parlava de la comunicació, penso en tots aquests nens. El fet de compartir les experiències i sentiments, treballen l’empatia d’una forma vivencial, creant uns vincles molt especials.


Podien haver diferències entre ells, però conèixer-se els feia ser més tolerants i estar units, fins al punt de sacrificar-se pels seu amic al qual havien castigat. El professor Kanamori va poder comprovar com els seus alumnes argumentaven que el càstig imposat no tenia relació amb el comportament que l’havia causat, però que si decidia tirar-lo endavant, ells l’acompanyarien. Suposo que un professor sap que fa bé la seva feina quan els seus alumnes li recorden una lliçó que ell mateix els havia ensenyat.


Aprendre ens fa conèixer, que alhora ens permet ser tolerants i millors persones. A les escoles no hi ha cap assignatura anomenada “ Ser feliç”, no obstant, aquesta és la meta real a les nostres vides i l’objectiu que ens motiva a prendre cadascuna de les nostres decisions. L’aprenentatge, tot i les nombroses dificultats que pot arribar a tenir, és només una eina, que si no ensenyem a fer servir realment no ens serà útil per a res.
I la veritable utilitat del coneixement és, ni més ni menys, la frase que els senyor Toshiro escriu a la pissarra l’ inici de cada curs.

L'aula oberta, una porta oberta al futur

Espero que en aquest blog una cosa hagi quedat clara: hi poden haver infinitat de problemes que dificulten l’aprenentatge, però hi ha recursos i solucions per a cadascun d’ells. Què passa quan hi ha una gran desmotivació per part de l’alumne, que veu que els coneixements impartits a classe no li serviran per a res? Doncs fruit d’aquesta idea sorgeixen les Aules obertes.

Les aules obertes estan pensades per aquells alumnes d’educació secundària amb dificultats d’aprenentatge i adaptació, basades en un sistema molt més pràctic que teòric encaminat en la pràctica d’algun ofici. També es caracteritza per tenir uns grups reduïts, que permeten una atenció més individualitzada. Amb aquesta mesura el que es pretén es evitar l’abandonament dels estudis, alhora d’ampliar el seu currículum amb l’adquisició de competències en diverses àrees professionals. Es dota així als nois i noies dels coneixements bàsics en matemàtiques, tecnologia, física, llengua, etc.

Les classes estan organitzades de tal manera que a teoria s’aplica a la hora de realitzar activitats manipulatives. En el documental que hem pogut veure, els nois preparaven una recepta de cuina trobant les proporcions dels ingredients mitjançant exercicis de matemàtiques, però hi ha altres opcions com a tecnologia treballar la informàtica; a ciències naturals la jardineria; a ciències socials inserció al món laboral... Paral·lelament, s’orienta a l’alumne cara el seu futur laboral, a través de petites estades en l’empresa, elaboració de currículums, desenvolupament d’habilitats socials etc.

Penso que aquesta estratègia metodològica és una clara alternativa per als alumnes que van a desgana a l’ institut, i que a vegades fins i tot és un destorb per a la resta de la classe. Aquest recurs el farà sentir més motivat, i l’acreditarà amb la ESO, la qual cosa és important ja que si deix els estudis el seu nivell educatiu seria molt baix i li costaria molt trobar feina.

Així que no val a rendir-se a l’hora d’aprendre!

La invasió tecnològica

El món canvia i les aules també: disposem de nombrosos recursos tecnològics que ja formen part de la nostra vida, però quins avantatges i inconvenients suposa això? En aquesta assignatura s’ha parlat d’una gran novetat que ja han incorporat moltes escoles: La pissarra digital interactiva. Aquest aparell està format per un projector,un ordinador dispositiu de control interactiu. No deix de tenir les funcions d’una pissarra, tot hi que n’adapta algunes d’un ordinador ( copiar, enganxar, fer servir un cursor...) a més de ser tàctil.

Els principals avantatges que hi trobo és que resulta atractiva per els nens: és un element punter, i com diu el mateix nom, interactiu: no és una eina exclusiva per als mestres, els nens i poden aprendre d’una manera activa i didàctica. També permet visionar vídeos i clips d’àudio. A més, si tenim en compte que es poden instal·lar programes i descarregar arxius, els mestres ja poden portar la matèria preparada sense perdre temps d’escriure-la a la pissarra convencional.

Com a inconvenients, destacaria el cost de l’aparell (segons he pogut comprovar ronda els 1.500-2.000 euros). En la mateixa web també apuntaven que el manteniment i l’ instal·lació tenen un preu elevat (tenint en compte que les bombetes del projector es fonen, la pantalla es pot trencar...) A això cal sumar-li que requereix un espai adequat, on la llum no doni directament i es pugui visionar correctament.

No obstant, aquest no és l’únic recurs que ens ofereixen les noves tecnologies en l’educació: també trobem l’ implantació de l’ordinador personal com a substitut de la llibreta ( llibres interactius, exercicis en programes informàtics o impartir classes directament amb aquesta eina) Aquesta idea que fins fa poc semblava molt futurista ja és una realitat que està present en moltes escoles i instituts.

La comunicació alumnes -professors -pares a través del correu electrònic també és ja habitual, i encara que permet un contacte més ràpid, no sempre és efectiu ja que no sempre es verifica la recepció de la informació, i implica no establir un contacte directe ni personal. El cas del moodle, que s’utilitza en la universitat, és un altre exemple d’aquest recurs.

Ho vulguem o no, la tecnologia ja s’ha incorporat a les nostres aules. Els professors expliquen les seves classes amb powerpoints, els alumnes fan treballs amb ajuda de la Wikipèdia (algun que altre amb El Rincón del Vago) i es fan classes virtuals. Fins i tot aquest blog corrobora que la invasió tecnològica ja no és un amenaça ni una renovació, sinó un fet.

Resolució de conflictes: la comunicació i la mediació

Certament, hi ha molts aspectes que dificulten el bon ritme de la classe, més enllà dels individuals de cada alumne. L’escola és una espècie de laboratori on els nens i nenes aprendran les competències socials bàsiques per a relacionar-se. No obstant, ningú a dit que la convivència sigui fàcil, i a vegades els professors marquen un mur indicant que aquests afers no els hi pertoquen. Efectivament, pot donar-se el cas que no hi vulguin entrar, però això no implica que i busquin remei: la mediació els ofereix aquesta possibilitat, a més de ser una eina útil per a què els alumnes afrontin la resolució de problemes.

Definim com a mediació una situació on hi ha un conflicte entre dues parts que busquen posar-se d’acord. La figura del mediador representa un element neutre que escolta les dues versions del problema i aconsella una solució e que les dues parts surtin guanyant. Les persones implicades poden acceptar-la o no, però el més important és que s’estableix una base de comunicació. Aquest recurs ja s’està aplicant a algunes escoles i instituts, i a més de lliurar al professor de la complicada tasca de jutge, aquests nois aprenen a escoltar i valorar l’opinió dels altres, així com analitzar el problema i mirar d’explicar amb claredat i assertivitat allò que volem expressar.

La comunicació és bàsica en tota relació personal, i l’escola no és una excepció. A vegades ens oblidem que per a que una cosa funcioni, s’ha de tractar des de dins. Així ho devia pensar la meva tutora de la ESO, quan ens va proposar la següent activitat: En un full, havíem d’escriure el nostre nom i passar-lo al company de darrera. El company havia de completar, en una línia, la següent afirmació:

Allò que m’agrada més de tu és...I al acabar, novament passar el full en darrera, de tal manera que al finalitzar tots tornàvem a tenir el full ple de coses que la classe pensava de nosaltres. Uns més originals que els altres, ens vam adonar de coses que mai havíem pensat sobre nosaltres mateixos, i vam reforçar molt els nostres vincles i la nostra autoestima en una època tant difícil com l’adolescència. De vegades no diem als altres les coses quan la comunicació ens permet estar més units.

De la mateixa manera, la setmana següent ens va donar una altra lliçó sobre la comunicació, però sobre com aquesta es transforma i ens pot arribar a perjudicar: Aquest cop, van sortir quatre persones de la classe. Mentre ells no escoltaven, la tutora ens va relatar una història. Va fer passar al primer d’ells, i ens va demanar que entre tots li expliquéssim el que acabàvem de sentir. La versió modificava alguns petits detalls i n’ometia d’altres. Seguidament, aquell noi li va explicar a la següent que va passar, i així successivament. Al final, com podeu imaginar, el relat inicial distava considerablement del final, que s’havia convertit en un seguit de fets sense cap ni peus. Cal saber explicar-nos amb claredat i verificar la informació!

Això demostra que no tant sols és viable treballar la comunicació a l’aula, sinó que hi ha infinits recursos, tant com per ensenyar a expressar-nos com per evitar futurs conflictes.

Trastorns de conducta: nens dífícils

Fins ara hem parlat de dificultats lligades a factors que afecten directament a aprenentatge, però els trastorns conductuals també limiten la capacitat d’atenció i en general al rendiment escolar. Un d'ells és el trastorn antisocial:es caracteritza per un comportament desafiant, impulsiu o antisocial que sovint porta a la desobediència de normes. Com cal imaginar, aquest tipus de nens resulten molt conflictius a l’aula i resulta difícil donar classe.

Entre les causes d’aquest problema no sols trobem les genètiques, sinó que també hi afecten factors socials ( alcoholisme dels pares, maltractaments, pobresa...) Això sí, afecta més als nois que a les noies. Alguns dels símptomes que podem trobar en aquest tipus d’alumnes és agressivitat davant els seus companys, absentisme escolar, intimidació als professors...

Aquest trastorn porta lligat en la gran majoria del casos el fracàs escolar, la depressió i al arribar l’adolescència, probablement al consum de drogues. El consum d’aquestes substàncies agreuja el problema considerablement, augmentant les probabilitats que d’adults desenvolupin un trastorn de personalitat antisocial o bipolaritat (més difícils de tractar).

El treball cap a la millora s’ha d’aconseguir tant en l’ambient escolar com el familiar. Hi ha especialistes que poden ajudar als pares a recórrer a tècniques que els ajudin a controlar en la mesura que sigui possible la conducta del seu fill combinat amb psicoteràpia, programes educatius de modificació del comportament o, en casos més extrems, l’ internament en un centre especialitzat, ja sigui de dia ( interns només pel matí o fins el migdia) o tancat (els nens viuen allí i reben visites dels pares periòdicament.

En aquests casos més difícils de resoldre, és habitual d’utilització d’un tractament farmacològic, el qual ha estat molt debatut. Uns opinen que “sedar” als nens no és efectiu per atenuar el problema. Jo crec que la medicació es una eina de la qual hem de fer ús i no abús: la dosi adequada pot proporcionar grans millores en la conducta, i no ha de provocar cap efecte sedant, ja que el que volem aconseguir no és que els afectats no ens donin problemes, sinó que puguin establir unes relacions socials normalitzades.

Un altre trastorn relaciona amb la conducta és el TDAH o dèficit d’atenció i hiperactivitat, que comporta als individus que la pateixen dificultats de concentració, es distreuen, s’obliden de les tasques, mostren una activitat inusual per la seva edat i impulsivitat ( no confondre amb l’anterior, no tenen actituds antisocials) Per ajudar al nen, podem establir una sèrie d’hàbits com els que es descriuen a continuació:

- Fer un horari de rutines
- Simplificar les regles de la casa
- Assegurar-se de que les instruccions que li donem són ben enteses
- Premiar el bon comportament
- Concentrar-se en l’esforç acadèmic i no es les qualificacions del nen

Finalment, per comprendre millor la base neurològica del TDAH i la història des del seu descobriment fins a les noves tècniques, us adjunto un link de vídeo sobre el tema:

http://www.youtube.com/watch?v=GBmu7i4rm3A

Quant 2 + 2 no són 4

Les matemàtiques han estat des de sempre l’etern enemic dels alumnes, estigmatitzades fins a la sacietat com la més difícil de les assignatures. Les DA se’n han fet ressò, com qualsevol altre matèria, ja que s’han observat problemes concrets que afecten a la seva comprensió i execució. Parlarem, en aquest cas, de la discalcúlia.

En la resolució d’un problema matemàtic intervenen molt elements aritmètics. Detectarem quan un alumne de primària presenta dificultats d’importància quan d’una manera continuada no sigui capaç de fer una suma simple sense utilitzar els dits o memoritzant els resultats sense comprendre’n la lògica, que tampoc sabrà raonar a l’hora de relacionar els enunciats amb les operacions efectuades.

També considerarem que tenen un problema els nens que no hagin assolit una rapidesa de càlcul concordant amb el seu nivell d’estudis, havent de recórrer a la representació gràfica dels números que no ha estat assimilada. Però al contrari del que podríem pensar, aquest problema es pot detectar abans de l’escolarització, ja que les dificultats per interioritzar conceptes numèrics, la propietat d’adicció, comptatge, etc. es fa palesa aviat i està relacionada amb el concepte de representació mental de l’infant.

D’altra banda, les dificultats en aquesta matèria no poden ser degudes només a aspectes de càlcul, sinó al raonament i als processos cognitius emprats. Aquesta vessant és la que s’anomena perspectiva cognitiva. Per ajudar a l’alumne en aquest cas el més convenient és aplicar les matemàtiques en situacions hipotètiques o reals, per tal de vincular els conceptes; anar ampliant la matèria d’una forma gradual, per tal que pugui assimilar els coneixements i adquirir-ne de més complexos, i ajudar-lo a comprendre i planificar les operacions d’acord amb els plantejaments de l’exercici.

Per últim, m’agradaria destacar que la discalcúlia no implica necesàriament un CI baix. És més, pot donar-se el cas amb un CI superior a la mitja amb aquest problema. També caldria dir que la discalcúlia és exclusiva per l’àmbit de les matemàtiques, i que les altres àrees no tenen perquè veure’s afectades.

Aspectes claus en les dificultats de lectura i escriptura

Un dels problemes que afecten a l’aprenentatge i provoquen el fracàs escolar són les dificultats d’aprenentatge en lectura i escriptura. És importants detectar aquests problemes a temps, perquè l’adquisició d’aquestes dues habilitats és clau per poder assolir amb èxit les posteriors matèries. Depenent del tipus d’errades persistents comeses escrivint, podem distingir diferents focus d’atenció:

En el primer nivell trobaríem les faltes d’ortografia, l’ intercanvi de lletres dins una mateixa paraula ( carretera- caterrera), dificultats per distingir on es separen les paraules (elnen tegana) o les més greus que afecten a la comprensió.

Pel que fa la lectura, un dels trastorns més coneguts és la Dislèxia. La definim com un trastorn de la lectura que impossibilita la seva realització correcta. Tot i que convencionalment el terme s’apliqui també en l’escriptura, en aquest cas ens referiríem a una disgrafia. En termes psicològics, aquest fenomen faria més referència a la discrepància, de forma global, entre el nivell de lectura i escriptura del subjecte i el seu potencial d’aprenentatge. Aquest Problema, no obstant, és difícil de detectar, ja que molts dels tests que s’utilitzen com a instrument de mesura obtenen resultats que no sempre concorden amb la identificació real de l’alumne dislèxic.

Per entendre millor aquests problemes hauríem de tenir en compte els dos processos que fem al llegir una paraula: la via fonològica afecta a la comprensió de la relació que hi ha entre un grafisme i el seu so, per tant la seva funció construir una paraula a partir de la comprensió de cadascun dels seus sons. Per tant, els subjectes amb dificultats en aquesta via els serà difícil llegir paraules noves.

A via lèxica, per contra, no analitza els grafismes per separat, sinó que reconeix la paraula i immediatament l’associa amb el seu significat. És, per tant, molt més ràpida i pràctica que l’anterior, però només reconeix paraules conegudes. Detectaríem alumnes amb problemes quan fessin faltes d’ortografia persistents.

Els aspectes anomenats anteriorment serien un resum dels problemes més rellevants que trobem en l’adquisició de la lectura i escriptura. No obstant, també disposem de nombroses eines tant per prevenir com per corregir aquest errors que a la llarga es poden tornar greus. Crec important, de totes formes, que tant els mestres com la família coneguin aquest tipus de dificultats per tal d’identificar-les amb certesa i aplicar mesures per paliar-les.

Algunes metàfores sobre l'aprenentatge cooperatiu

És evident que vivim en un món difícil per al treball cooperatiu. Per molt que els nostres valors ens coaccionen a treballar en equip pel bé comú, la nostre societat és individualista. És per això que crec convenient que en les aules no sols es fomenti un sistema de treball grupal, sinó que s’ensenyi a treballar de forma cooperativa, per tal que els alumnes entenguin que la feina pot obtenir millors resultats si es reparteixen les tasques.
Un exemple és aquesta faula:

Un hombre tenía un caballo y un asno. Un día que ambos iban camino a la ciudad, el asno, sintiéndose cansado, le dijo al caballo:
-Toma una parte de mi carga si te interesa mi vida.
El caballo, haciéndose el sordo, no dijo nada; el asno cayó víctima de la fatiga y murió allí mismo. Entonces el dueño echó toda la carga encima del caballo, incluso el cuerpo del asno. El caballo suspiró y dijo:
-¡Qué mala suerte tengo! ¡Por no haber querido cargar con un ligero fardo, ahora tengo que cargar con todo y hasta con el asno!

Un altre dels objectius del treball cooperatiu és aconseguir la suma del treball dels seus membres: encara que cadascú faci una activitat diferent, tothom participa aportant una part del total. Es pot pensar que aquesta partició de les tasques pot comportar que “només treballin uns quants” mentre els altres no fan res. Aquí tenim una petita història on explica la importància d’aportar el teu petit gra de sorra en l’equip:

Aunqux mi máquina dx xscribir xs antigua, funciona bastantx bixn, xxcxpto una dx sus txclas. Xn ocasionxs, mx parxcx qux nuxstra organización xs como mi máquina dx xscribir. xn xlla no toda la gxntx trabaja como dxbx. Puxdxs pxnsar: “Buxno, yo sólo soy uno. No sx va a notar dxmasiado”. Pxro, ya sabxs, para qux la organización sxa xficaz nxcxsita dx la participación activa dx todos sus mixmbros. La próxima vxz qux pixnsxs qux tu xsfuxrzo no xs nxcxsario, rxcuxrda mi vixja máquina dx xscribir y pixnsa: “soy una pxrsona clavx”

D’altra banda, per a què el treball sigui efectiu, cal que dins l’equip cadascú assumeixi la tasca més adient a les seves capacitats, així com algú que coordini i dirigeixi el treball global. Aquesta organització és necessària per optimitzar els resultats:


Cuentan que en una carpintería hubo una vez una extraña asamblea, una reunión de herramientas para arreglar sus diferencias.

El martillo ejerció la presidencia, pero la asamblea le notificó que tenía que renunciar. ¿La causa? ¡Hacía demasiado ruido! El martillo aceptó su culpa, pero pidió que también fuera expulsado el tornillo; dijo que había que darle muchas vueltas para que sirviera de algo.Ante el ataque, el tornillo aceptó también, pero a su vez pidió la expulsión de la lija pues era muy áspera en su trato y siempre tenía fricciones con los demás. Y la lija estuvo de acuerdo, a condición de que fuera expulsado el metro que siempre se la pasaba evaluando a los demás según sus medidas, como si fuera perfecto.

En eso entró el carpintero, se puso el delantal e inició su trabajo. Utilizó el martillo, la lija, el metro y el tornillo y la tosca madera se convirtió en un mueble.Cuando la carpintería quedó nuevamente sola, la asamblea reanudó el debate. Fue entonces cuando dijo el serrucho:

"Señores, ha quedado demostrado que tenemos defectos, pero el carpintero trabaja con todos. Eso es lo que nos hace valiosos. Así que no pensemos en nuestros puntos malos y concentrémonos en los buenos". La asamblea encontró, entonces, que el martillo era fuerte, el tornillo unía y daba fuerza, la lija era especial para afinar y limar asperezas y observaron que le metro era preciso y exacto.

Se sintieron entonces un equipo orgulloso de su fortaleza y de trabajar juntos.

L'escola inclusiva

El terme escola inclusiva potser ens ve de nou, i de fet ho és, però últimament s’ha treballat mot per aconseguir aquest objectiu: una escola per a tothom que integri a diferents alumnes, alguns d’ells amb dificultats d’aprenentatge, encara que això impliqui un ensenyament més personalitzat e individual. És realment això factible?

Encara que d’entrada la idea sembla molt engrescadora, ens topem amb un seguit de problemes : com influeix en la resta d’alumnes tenir companys amb dificultats o discapacitats físiques? Com s’ha d’organitzar el professor per fer front a aquesta situació? Afecta a l’aprenentatge global? Davant aquesta pregunta, la professora Marta Mata va respondre en una entrevista: “No hace mucho me explicaba una maestra de primaria que en su clase tenía a un alumno ciego. Resulta que aquel curso fue el mejor curso de lengua que jamás había tenido”. “¿Por qué?”, inquirió el periodista.“Pues porqué, con aquel compañero ciego, todos debían esforzarse a hablarle de tal forma que supliera lo que él no veía. Aprendieron a jugar con las palabras, perfeccionaron la precisión del vocabulario y desarrollaron su lenguaje. Y, además, aprendieron a ser ciegos”.

Efectivament, l’escola inclusiva pot afectar en l’aprenentatge global, però no sempre de forma negativa. També hauríem de destacar la diferencia entre ensenyar i educar. Tal com diu la professora en la mateixa entrevista “Si lo que quieres enseñar es el pluscuamperfecto, incluso los hay que llegan a decir que es necesario separar a los niños de las niñas[…]Pero si lo que quieres es educar, es decir, hacer crecer las posibilidades de todos los niños, lo mejor es tenerlos juntos. Lo que los niños pueden hacer para ayudarse unos a otros es extraordinario”. Si el que volem és educar, l’escola inclusiva permet als seus alumenes conèixer persones amb dificultats,relacionar-se amb ells i integrant-los, per a què aquest aprenentatge es pugui extrapolar a la societat, fent-la també inclusiva, ja què la finalitat de l’educació és dotar a l’individu de les eines bàsiques per desenvolupar-se com a individu.

Evidentment, l’ensenyament de l’escola inclusiva té part d’utopia: és més difícil de gestionar que el normal, ja que implica una atenció especial als alumnes amb problemes i no es pot preparar les classes de forma global. També es pot donar el cas de que les dificultats de certs alumnes es converteixin en motius de discriminació. Ningú a dit que sigui fàcil però, perquè no treballar per a què sigui possible? La opció fàcil no sempre és la millor, i al cap i a la fi els problemes tant d’integració com d’aprenentatge a l’aula són els mateixos amb què es trobaran aquestes persones en el futur, així que sempre és millor arreglar-los de d’un principi, per a què ensenyar es converteixi en educar.

Què són les dificultats d’aprenentatge?

Què són les dificultats d’aprenentatge? Aquesta pregunta és la que pretenem resoldre al llarg d’aquesta assignatura. Efectivament, el terme dificultats d’aprenentatge és més nou que el propi problema, però últimament se’n a fet més ressò degut a que s’ha intentat delimitar el concepte, definint quines són realment aquestes dificultats i la manera d’afrontar-les.

L’objectiu principal encarat a aquestes dificultats és precisament tractar-les com a una dificultat i no com a un impediment per a ésser un alumne capaç de ser integrat en una classe normalitzada. Començarem, per tant, per descriure quines són: dificultats en l’escriptura i la lectura comprensió oral, raonament verbal i no verbal… Però també inclourem deficiències auditives, visuals, coeficients baixos o ambients que no han afavorit l’aprenentatge.

Com haureu endevinat, aconseguir l’harmonia a les aules amb nens que presenten aquestes dificultats no és una tasca senzilla. Properament parlarem de l’escola inclusiva que pretén trobar aquest equilibri. No obstant, també cal destacar que hi ha hagut un gran avenç en el tema, i que per primera vegada s’estan reconeixent com un punt urgent a tractar, ja que detectat a temps, és molt més fàcil posar remei a un problema que a la llarga pot desencadenar-ne d’altres.

Al cap i a la fi, l’aprenentatge ens afecta a tots i transcendeix l’escola, és imprescindible que ens hi submergim per a què l’ensenyament sigui eficaç i el més important de tot, útil en nostre futur.

Diguem-ho i ho oblidaré, ensenyam-ho i ho recordaré, involucra’m i ho aprendré