Resolució de conflictes: la comunicació i la mediació

Certament, hi ha molts aspectes que dificulten el bon ritme de la classe, més enllà dels individuals de cada alumne. L’escola és una espècie de laboratori on els nens i nenes aprendran les competències socials bàsiques per a relacionar-se. No obstant, ningú a dit que la convivència sigui fàcil, i a vegades els professors marquen un mur indicant que aquests afers no els hi pertoquen. Efectivament, pot donar-se el cas que no hi vulguin entrar, però això no implica que i busquin remei: la mediació els ofereix aquesta possibilitat, a més de ser una eina útil per a què els alumnes afrontin la resolució de problemes.

Definim com a mediació una situació on hi ha un conflicte entre dues parts que busquen posar-se d’acord. La figura del mediador representa un element neutre que escolta les dues versions del problema i aconsella una solució e que les dues parts surtin guanyant. Les persones implicades poden acceptar-la o no, però el més important és que s’estableix una base de comunicació. Aquest recurs ja s’està aplicant a algunes escoles i instituts, i a més de lliurar al professor de la complicada tasca de jutge, aquests nois aprenen a escoltar i valorar l’opinió dels altres, així com analitzar el problema i mirar d’explicar amb claredat i assertivitat allò que volem expressar.

La comunicació és bàsica en tota relació personal, i l’escola no és una excepció. A vegades ens oblidem que per a que una cosa funcioni, s’ha de tractar des de dins. Així ho devia pensar la meva tutora de la ESO, quan ens va proposar la següent activitat: En un full, havíem d’escriure el nostre nom i passar-lo al company de darrera. El company havia de completar, en una línia, la següent afirmació:

Allò que m’agrada més de tu és...I al acabar, novament passar el full en darrera, de tal manera que al finalitzar tots tornàvem a tenir el full ple de coses que la classe pensava de nosaltres. Uns més originals que els altres, ens vam adonar de coses que mai havíem pensat sobre nosaltres mateixos, i vam reforçar molt els nostres vincles i la nostra autoestima en una època tant difícil com l’adolescència. De vegades no diem als altres les coses quan la comunicació ens permet estar més units.

De la mateixa manera, la setmana següent ens va donar una altra lliçó sobre la comunicació, però sobre com aquesta es transforma i ens pot arribar a perjudicar: Aquest cop, van sortir quatre persones de la classe. Mentre ells no escoltaven, la tutora ens va relatar una història. Va fer passar al primer d’ells, i ens va demanar que entre tots li expliquéssim el que acabàvem de sentir. La versió modificava alguns petits detalls i n’ometia d’altres. Seguidament, aquell noi li va explicar a la següent que va passar, i així successivament. Al final, com podeu imaginar, el relat inicial distava considerablement del final, que s’havia convertit en un seguit de fets sense cap ni peus. Cal saber explicar-nos amb claredat i verificar la informació!

Això demostra que no tant sols és viable treballar la comunicació a l’aula, sinó que hi ha infinits recursos, tant com per ensenyar a expressar-nos com per evitar futurs conflictes.